Aquest dies he estat perdut, com moltes vegades, però aquest cop per sa serra de Tramuntana. Fent una part de sa ruta de pedra en sec de Pollença al Refugi de Son Amer. I ha estat una experiència inolvidable i que m'ha aportat moltes coses, inclosos alguns mals de caps ja que hi era amb els nins.
Es troba en un bosc, ple de sentiments, bestioles ,sensacions, olors i passions, bones i no tan bones, conegudes i d'altres encara no. El bosc és un laberint que no deixa veure la sortida, una sortida que altres vegades no la voldria trobar. Explora el bosc, li agrada, és més, li encanta. Sent els ocells cantar. Quin serà aquest? Per què no l'havia sentit mai? Per què no s'hi havia fixat abans? És un bosc especial, se'n ha adonat només entrar-hi, i ara un cop dins...què?
I beure aigua d'una font ben fresqueta no té preu.
Puig Tomir. Després d'un parell d'horetes des de Pollença a la fi el voltarem.
Es refugi de luxe, eh? I l'amo encara més. Un deu, vos ho recoman, Son Amer.
Són les 19'30, però el rellotge ja no marca cap hora. El sol ja es comença a apagar i a amagar-se rera les muntanyes, cansat d'un dia tan llarg. Els pins es deixen acariciar pel suau vent, i les alzines resten impassibles aquí al costat meu. Els ocells crec pensar que ens saluden, no deixen de voletejar acostant-se ben a prop. Des d'aquí no veig ni sent a ningú ni a cap aparell, i quasi podria sentir el batec del meu cor i de totes les meves veus que tinc als pensaments. Ara tenc fred, em refugiaré, però segurament després tornaré, a reflexionar i a observar les estrelles amb la companyia dels granots i de les òlibes de fons.
