Porca misèria

Perquè la vida va com va... avui, després de més d'un any he tornat a escoltar per casualitat aquesta cançó. Per una vegada preferesc callar, llegir, escoltar...

Per tu, per mi, i
per tot el que hem viscut.

Els anys, les pors
i el q hem abandonat,

plorem, riem,
sabem el que volem,

que si, que no, i
fem el que podem…

Porca misèria que
la vida va com va…

Porca misèria el
que tenim ho aprofitem

tant si és bo com
si és dolent,

trepem, caiem, i
tornem a començar…

Què faig, què fem,

n’hem de ser
conscients.

Porca misèria que
la vida va com va

Porca misèria el
que tenim ho aprofitem

tant si és bo com
si és dolent.

Tot el que som, i
el que serem ho som del que hem viscut, del que viurem.

Per tu, per mi per
tot el que hem tingut...

Per mi, per tu, i

per tot el que tindrem…

IES s'Arenal

Dilluns... i de 8 a 15h. A les 7 pensava que començava a fer claror, però he descobert que encara fa fosca, tot depèn de si te'n vas a jeure o t'aixeques, i avui ha tocat aixecar-me. He fet es camí que faig fer durant un any, simplement uns km més i ja està. I ja està, un parell de km i moltes diferències. Fer coses diferents pot estar bé, s'aprenen coses noves i s'afronten nous reptes, alguns amb molta il·lusió.

Em quedaré amb el detall de que ses tecnologies avancen i em passeig tot el dia amb una PDA. Encara no revenc.

Tiempo pequeño

Tiempo pequeño...

Temps petit, temps gran... com tot en aquesta vida és relatiu. Un petit moment, un petit espai de temps es pot convertir en la més gran tortura o en una petita porta, una porta que et trasllada a una quarta dimensió, on no es té en compte ni l'espai ni el temps, i sense ser-ne conscient, aquell petit instant fugaç es converteix en una recreació pels teus sentits i els teus pensaments.

Jo també vull un temps petit per poder fer-lo etern. Els millors moments són els breus, que fan que s'allarguin i es converteixin en eterns.

Gaudeix d'aquests petits moments que ens dóna algú o que se'ns presenten, si no ho feim ens en podem arrepentir.

Carretera

Dilluns, només per ser un dilluns ja és prou dur. És de nit, som a la carretera, sol amb el meu cotxe per variar. Condueixo amb la intencó d'arribar a un lloc, però amb la inèrcia d'una bicicleta costa avall, deixant-me portar pel vehicle i per les estrelles que em vigilen tot el camí. La mà, juntament amb el meu olfacte són les dues úniques parts realment conscients, una perquè pren contacte amb el vent i l'altre perquè li venen flaires de natura entre rostolls, camps d'amatllers i pinars. El cap, no sé on el tenc, segurament allà on ha estat tota la vida, però tal vegada aquí on no recordava que pogués tornar. Sense adonar-me'n he passat pels mateixos llocs que habitualment pas, i , poc després he arribat a casa. He seguit aquesta rutina que tant m'agrada al arribar a casa, m'he ficat dins el llit, he estat feliç, he recordat algunes paraules, m'he dormit, qui sap si he somiat i m'he despert. Ha tornat començar un nou dia i he de tornar decidir que faig, quines coses canviï i quines no.

Cada dia el mateix dilema.

Setembre?

Ha començat un nou mes, el novè, el darrer, el tercer o el sisè, segons com ho vulguis mirar. Amb els començametns poden passar dues coses: una, seguir igual com havies acabat, o dues, fas, sents i penses de diferent manera. Tal vegada després d'acabar el mes, l'estiu, el dia, la nit, les forces, la carretera... m'atur un moment, tanc els ulls i pens en el demà, en que comença un altre dia, un nou mes, pot ser una nova estació i resorgeixen aquelles forces més vives que mai, igual que un au fènix. Així decideixo començar algunes coses noves i mantenir-ne d'altres, altres que no canviaria per res del món.

Ai...

Ella no té nom, per alguna raó ella té diminutius. Ell és rar, diferent, extrany i ni tan sols recorda el seu nom.

Sota el cel estrellat dipositen els seus cossos sobre la sorra. Són a una platja, deserta perquè s'han oblidat de la gent. Ell és a l'aigua, ben en remull, neda i juga mentres no la perd de vista. Ella, des de la distància l'observa i riu.

Aquest rar, diferent i extrany no s'allunya massa per por de no poder divisar-la amb claretat i perder-la de vista. L'al·lota dels diminutius sap que ell és allà, només ha d'esperar que surti de l'aigua per poder fer el que més li plau: mirar-lo, abraçar-lo i besar-lo.

A la fi es decideix, surt de l'aigua, la mira, riu i s'enretira els cabells. Ella pronuncia una paraula com mai ningú ha pronunciat i descobreix qui és, quin és el seu nom. Després d'un intes sospir i una rialla li diu: "Ai... Gabriel".

De vacances...

Estic de vacances. I què significa això? No fer feina? N'hi ha que en fan massa de feina, i no em referesc a persones. El cap i el cor n'han fet massa i pot ser ara ens convenguin unes vacances. Estar de vacances és tenir massa temps per pensar, és massa temps per poder estar amb els teus quan ells no poden estar amb tu, és pensar en el que tenies o t'agradaria tenir i no tens no saps per què, és estar melancòlic, trist, content, amb ganes de plorar, gat, adormit, en remull, suat i avorrit. És també intentar entendre les coses que et passen, és fer una passa envant o una enrera, és esperar una passa, recordar tots els teus errors, cercar explicacions, moments, records, somnis.

Això és estar de vacances, pensar, pensar massa, encara és el que ens fa persones, millors o pitjors, però al cap i a la fi persones, unes que pensen amb el cap i altres amb el cor, i com va escriure una amiga...

“Només amb el cor es pot veure bé, l’essencial és invisible als ulls”-Petit Príncep-

“La gent cada dia s’arregla els cabells, per què no s’arregla el cor?” -Proverbi xinès-

Quan el teu cor parla, pren bona nota”-Judith Campbell-