Reposant al costat d'un homenet vermell poc simpàtic, al que dóna l'esquena, subjecta la seva bossa i el mira fixament. Pensa en tot el que ha de fer, en tot el que té apuntat a la seva agenda, però la té en blanc, perquè sota aquelles tapes color carabassa no hi ha res apuntat, no sap el que vendrà, el que farà, només que aquell homenet vermell i poc simpàtic cobrarà esperança, encara que després la pugui tornar a perdre.
"Sé que és molt difícil aguantar-me sa ressaca i que és dilluns, de gelocatil i cafeïna arrancarem almanco avui".
No tots els dilluns han de ser iguals, ni els divendres tampoc, així que aquest fou bastant diferent.
Mai hagués pensat estar assegut al teatre principal gaudint de n'Antònia Font, i manco amb una orquestra (The new royal 4 quesos philarmonic orquestra). Allà estava jo, assegut a una cadira intentant trobar la postura i pensant com m'aguantaria les ganes loques de cantar, de fer un cubata i pegar quatre bots (ho vaig poder solucionar tot llevat del cubata, però com que no havia sopat tampoc era pla).
Tenia ganes de concert, tenia ganes d'Antònia Font, de recordar aquelles verbenes loques, de botar, de cantar i escoltar aquelles lletres que diuen tant i tan poc a la vegada, de que se'm poses la pell de gallina amb una cançó, i escoltar aquella "dolça besada" que té gust a tantes coses, que no té perquè començar ni acabar, que no en sap res de geografia i que ja no odia els dilluns.
Ja hi tornam a ser. Vint dies després me'n acab d'adonar que s'han acabat les vacances, un poc tard, sí, però val més tard que mai. He tornat a la rutina, a anar a jeure a una hora més o menys normal -i no comencem amb normal o subnormal-, a aixecar-me inconscientment per anar a fer feina, a fer la típica becadeta al sofà i a partir a estudiar, quasi quasi per presió popular, aquella cosa que en diuen oposicions.
Rutina, maleïda rutina.
Però la rutina a vegades et sorprèn, ella a tu o tu a ella. Sense adonar-te'n vas a dormir a hores poc recomanables, vas a llocs que no coneixies, escoltes alguna cançó nova., t'aixeques amb un poquet de més ganes, ... i te'n adones que ets feliç.
Els ulls... sempre els ulls. Diuen molt, tothom ho sap. L'esquena no tant, però no és necessari que ho faci.
Sota els llençols, nua i suau com tot el teu cos m'agrada observar-la, tocar-la, besar-la recórrer cada petit espai amb els meus dits, fer-li pessigolles, excitar-la...
Fins que et despert lentament perquè necessit dels teus ulls, perquè necessit que et giris, que em miris.
Existeix, i ningú el controla llevat de Cronos. Pensam que el coneixem i no en sabem res, però constantment el tenim a la boca.
Passat, present, futur... Temps millors i pitjors, però tot al seu temps. Sempre aprofitant el temps o perdent-lo. Donar temps sense voler-ne. Fer temps quan arriben fora de temps. Cridar el mal temps en bons temps. Tenir temps o intentar trobar-ne. Guanyar temps perquè el perdràs. Arribar a temps per ser-hi a temps. Temps límit, real o diferit. Temps de resposta o d'execució. Temps solar i temps llum. Temps mort per l'home del temps.
Cada dia ens ve al cap, i ell, infinit i implacable sobre nosaltres ens arrossega cap a altres temps.
Ella té un peixet. Un peixet que està totsolet. No neda, està de costat damunt una taula plena de pols. Ja no respira, i pensa en el seu darrer company de peixera, maleint la darrera menjada junts, la darrera copa, aquell fatal final. Recorda els seus dos darrers segons de felicitat, perquè no en pot recordar més, és un peix. Tan sols intenta seguir els seus instints, però ara a sobre d'una taula.
Cada dia espera des d'aquesta taula que algú el dipositi una altra vegada dins l'aigua, calenteta si pot ser, i pugui nedar com sempre solia fer, perquè només és un peix.
