Sempre cridava el mateix en el mateix lloc i al mateix. Tot en un petit moment sense tenir gaire temps. Després, tornava a marxar enretirant-se els cabells de la cara mentre el vent li intentava dir que s'aturés i escoltés, però a ella li era igual. Era com si portés una careta insonoritzada amb la imatge que sempre havia desitjat ser: blanqueta de pell; amb els cabells llargs, despentinats però recollits; ulls clars i llavis carnosos i vermells que deixen empremta per allà on besen. Voldria enamorar i a la vegada fer sofrir per donar plaer. Tal volta com li ha succeït a ella.
Cada dia després de cridar sense saber ben bé per què, jurava que no ho tornaria a fer i que canviaria, reia i partia feliç, potser enganant-se a ella mateixa, potser enganant al món, perquè ja era com volia ser.
Cada dia després de cridar sense saber ben bé per què, jurava que no ho tornaria a fer i que canviaria, reia i partia feliç, potser enganant-se a ella mateixa, potser enganant al món, perquè ja era com volia ser.
