Fred de peus

Fred de peus. Una sensació ben extranya i comuna a la vegada. Una sensació que no et deixa estar bé del tot, que la tens allà. Tots n'hem tengut, sovint o algunes vegades esporàdiques, i a ningú ens agrada. Els vespres, totsol (perquè si tens qualcú que et doni calor no et passa), a dies se't gelen els peus. Aquella fredor que mai se t'en va, per molt que els moguis, encara que et posis uns peücs, encara que pensis en aquells peus que et podrien donar calentoreta. Quan era petit sa pradina em posava una botella d'aigua calenta, però era una altra fredor la que tenia. Per sort o per desgràcia la fredor de peus només és una situació passatgera, és pitjor que se't geli una altra part del cos, perquè si per desgràcia ho fa el cor serà molt més mal de descongelar.

Sempre plou quan no hi ha escola

Ment en blanc, tant difícil és? De nit m'és impossible, a les nits tot és negre, obscur, silenciós. Només la pluja i els pensaments destorben aquesta falsa tranquil·litat. "Sempre plou quan no hi ha escola" o "plou damunt banyat", quan no fa falta, com els pensaments, que et venen quan no els necessites, quan no els voldries, però allà són. Uns te'n porten d'altres i aquests et tornen als primers, i així successivament fins que te'n adones que no ets capaç d'arribar a cap conclusió.

Demà sé que tornaran, i passat, però també sé que desapareixeran, fins que un dia per sort o per desgràcia tornarà a ploure damunt banyat.

"En l'obsessió per arribar, de vegades ens oblidam del que és més important: és imprescindible caminar". Paulo Coelho.

Ja hi tornam a ser

I aquí tirat... He obert els ulls, més que res per sabre on era, i era allà mateix. Amb els mateixos si més no, els de sempre, les de sempre. Ja no feia res, no podia. Pensava i m'empanava. Reia i no sabia perquè, el cansament em guanyava i em feia riure encara més.

Allà, enmig de tot, persones i no persones, quedava jo conversant amb les persones (o no persones), discutint les coses més absurdes, com en els somnis (els reals i els no reals), i pensant en mi, sent el més egoista possible, en com som, com em veuen, com voldria ser... Conclusió? Cap ni una, però no fa falta arribar a cap. A aquelles hores val més no pensar massa, no es poden fer tantes coses a la vegada, i més si ets home.

Tanca els ulls i somia

Ulls clucs o tapats per una bena que no ha aconseguit llevar. Els ha clucat encara més i ha estret la bena més fort. No sap quin és el millor camí, no sap triar. Indecís, confós, fantasiós, valent i covard.

Torna a tancar els ulls, ara ja està. Tot és molt més clar. Preciós. Però és tan clar que li fa mal als ulls i els ha d'obrir per despertar. Despertar de la realitat. Una realitat, un món fantasiós, real i irreal a vegades, on tot supera la ficció, les pel·lícules, les pors, les llàgrimes i els plaers.

Amb els ulls clucs pots anar on vulguis, tanca'ls, desitja i després somia.