I aquí tirat... He obert els ulls, més que res per sabre on era, i era allà mateix. Amb els mateixos si més no, els de sempre, les de sempre. Ja no feia res, no podia. Pensava i m'empanava. Reia i no sabia perquè, el cansament em guanyava i em feia riure encara més.
Allà, enmig de tot, persones i no persones, quedava jo conversant amb les persones (o no persones), discutint les coses més absurdes, com en els somnis (els reals i els no reals), i pensant en mi, sent el més egoista possible, en com som, com em veuen, com voldria ser... Conclusió? Cap ni una, però no fa falta arribar a cap. A aquelles hores val més no pensar massa, no es poden fer tantes coses a la vegada, i més si ets home.
1 comentari:
guapo!
Publica un comentari a l'entrada