Fred de peus

Fred de peus. Una sensació ben extranya i comuna a la vegada. Una sensació que no et deixa estar bé del tot, que la tens allà. Tots n'hem tengut, sovint o algunes vegades esporàdiques, i a ningú ens agrada. Els vespres, totsol (perquè si tens qualcú que et doni calor no et passa), a dies se't gelen els peus. Aquella fredor que mai se t'en va, per molt que els moguis, encara que et posis uns peücs, encara que pensis en aquells peus que et podrien donar calentoreta. Quan era petit sa pradina em posava una botella d'aigua calenta, però era una altra fredor la que tenia. Per sort o per desgràcia la fredor de peus només és una situació passatgera, és pitjor que se't geli una altra part del cos, perquè si per desgràcia ho fa el cor serà molt més mal de descongelar.

Sempre plou quan no hi ha escola

Ment en blanc, tant difícil és? De nit m'és impossible, a les nits tot és negre, obscur, silenciós. Només la pluja i els pensaments destorben aquesta falsa tranquil·litat. "Sempre plou quan no hi ha escola" o "plou damunt banyat", quan no fa falta, com els pensaments, que et venen quan no els necessites, quan no els voldries, però allà són. Uns te'n porten d'altres i aquests et tornen als primers, i així successivament fins que te'n adones que no ets capaç d'arribar a cap conclusió.

Demà sé que tornaran, i passat, però també sé que desapareixeran, fins que un dia per sort o per desgràcia tornarà a ploure damunt banyat.

"En l'obsessió per arribar, de vegades ens oblidam del que és més important: és imprescindible caminar". Paulo Coelho.

Ja hi tornam a ser

I aquí tirat... He obert els ulls, més que res per sabre on era, i era allà mateix. Amb els mateixos si més no, els de sempre, les de sempre. Ja no feia res, no podia. Pensava i m'empanava. Reia i no sabia perquè, el cansament em guanyava i em feia riure encara més.

Allà, enmig de tot, persones i no persones, quedava jo conversant amb les persones (o no persones), discutint les coses més absurdes, com en els somnis (els reals i els no reals), i pensant en mi, sent el més egoista possible, en com som, com em veuen, com voldria ser... Conclusió? Cap ni una, però no fa falta arribar a cap. A aquelles hores val més no pensar massa, no es poden fer tantes coses a la vegada, i més si ets home.

Tanca els ulls i somia

Ulls clucs o tapats per una bena que no ha aconseguit llevar. Els ha clucat encara més i ha estret la bena més fort. No sap quin és el millor camí, no sap triar. Indecís, confós, fantasiós, valent i covard.

Torna a tancar els ulls, ara ja està. Tot és molt més clar. Preciós. Però és tan clar que li fa mal als ulls i els ha d'obrir per despertar. Despertar de la realitat. Una realitat, un món fantasiós, real i irreal a vegades, on tot supera la ficció, les pel·lícules, les pors, les llàgrimes i els plaers.

Amb els ulls clucs pots anar on vulguis, tanca'ls, desitja i després somia.

Creus en els somnis?

Avui he somiat en tu, no sé el què, però eres allà, als meus somnis. Poc després m'he despert, no hi eres i t'he enyorat. Tenia ganes de tu, de fer-te una perduda, d'enviar-te un missatge, de veure't, de mirar una fotografia teva, de besar-te, de fer-nos l'amor, de mirar-te als ulls i no dir res, de sentir la teva veu...
Però tan sols ha estat un somni, el dia m'ha tornat a la realitat. Una realitat que desconec. Creus en els somnis?

Casa arbre

Un arbre, una casa, i per què no una casa arbre?

Un arbre que em deixi veure el bosc,
els ocells, els núvols, però també les pors.
Un arbre on em pugui amagar
Que doni calor, que abrigui com el teu cos.
i on ningú ens vegi jugar.

Un arbre per poder descansar
poder volar, somiar i potser també estimar.

Necessit...

Què és una cosa necessària? Imagin que és aquella que satisfà les teves necessitats per aconseguir un fet o un desig. I com s'aconsegueixen aquestes necessitats? Imagin (perquè no sé que sé) que lluitant per elles, demanant-les, desitjant-les.
Tenim infinitats de coses, moltes d'elles innecessàries, i normalment no en som conscients fins que un dia t'aixeques i trobes a faltar una cosa: el perdó d'un amic, una mirada còmplice, aquell petó que et fa riure, una nota, unes pessigolles, un cafè, un missatge a altes hores de la nit,... I moltes vegades no tenim res d'això simplement perquè no hem lluitat per elles o no amb prou ganes.

Demana, desitja, lluita... i en estar cansat, ves a jeure, demà serà un altre dia.

Dins un tassó

Dins un tassó, ple, mai buit, et reflexes mentre intentes esbrinar que hi ha en el cul amagat davall el gel. El mous, beus d'ell, no massa per no parèixer ansiós, i rius. Amb el cor al puny penses en qui o en què t'agradaria convertir-te, en una paraula potser, o en uns ulls, per poder mirar i gaudir dels moments que se'ns presenten perquè no s'esvaeixin quan t'aixeques al matí.

Després de...

Després de la tormenta sempre ve la calma.

De les llàgrimes una rialla.
D'una besada una mirada.
D'una carícia una altra.

De la gatera la ressaca.
Del diumenge el dilluns.
Del silenci una paraula.
Del millor somni el despertador.

I després de mirar els teus ulls, un misteri.

Lost?

Gràcies a l'anònim que m'ha enviat l'enllaç. M'ha encantat la cançó i el vídeo, així que va per ell. No vos perdeu mai, i si no, algú ja vos deixarà un mapa. Jo supòs que també he estat perdut, o no m'he sabut trobar, però pensa que TU ets el nord, ets la teva pròpia brúixola, el teu calcetí.



Just because I'm losing
Doesn't mean I'm lost
Doesn't mean I'll stop
Doesn't mean I would cross

Just because I'm hurting
Doesn't mean I'm hurt
Doesn't mean I didn't get
What I deserved
No better and no worse

I just got lost
Every river that I tried to cross
Every door I ever tried was locked
Ohhh and I'm...
Just waiting 'til the shine wears off

You might be a big fish
In a little pond
Doesn't mean you've won
'Cause along may come
A bigger one

And you'll be lost
Every river that you tried to cross
Every gun you ever held went off
Ohhh and I'm...
Just waiting until the firing stopped
Ohhh and I'm...
Just waiting 'til the shine wears off

Ohhh and I'm...
Just waiting 'til the shine wears off
Ohhh and I'm...
Just waiting 'til the shine wears off

Uns calcetins

Un calcetí. Mira quin doi, però avui m'ha fet content. Més bé, eren sis, perquè n'he comprat tres parells, un parell de cada color.

Potser no eren ells els que m'han fet content, sinó el transcurs del dia que m'ha duit cap a ells. A vegades les petites coses, els dois més insignificants fan que arribis a ca teva amb una rialla, o amb uns calcetins nous.

Les rialles s'han de renovar, com els calcetins.
No hi ha res més guapo que una rialla.

Avui m'he vist!

Avui m'he vist, reflexat en un bassiot. No tenia fred, perquè que tu hi eres. Tampoc plovia, i supòs que encara hi eres. No he volgut mirar més enllà del reflexe, del què hi havia a l'aigua. Sovint, pots triar el que veus, el que sents, el que penses... D'altres és impossible.

Avui m'he vist. He vist l'aigua i el reflexe del que crec que hi ha al meu voltant.

Mira l'aigua, no el que hi ha al fons.

Com una escala

Poc a poc i bona lletra per no caure. Com en una escala, alerta a no travel·lar, sense mirar per avall, per por a tornar caure, però mirant per tot per poder gaudir-ne millor: els escalons, la barana, la gent que també puja i va caient al teu costat intentant-se aixecar. Pujant sense ser conscient que puges, perquè travel·laràs i t'hauràs d'aixecar de nou.

No pensis i camina. No corris, puja els escalons d'un en un. No miris enrere, camina. I en ser dalt de tot ja pensaràs.

Escapada a Hollanda!

Escapadeta de pont a Hollanda. Aquell país que tothom coneix per les "Stroopwafels", unes galletes que tenen caramel·lo i són mel!! El problema es que amb una pots sobreviure un dia i mig, però quan te'n vas a jeure una d'aquestes no té preu!

No he tornat a fer feina a Decathlon, no passeu pena, però estava dins sa meva salsa, caramulls i caramulls de bicicletes per tot. Pàrkings enormes on era ben complicat trobar aparcament, talment Palma però amb sa bici. Ara ja sé perquè ses holandeses estan tan bé... amb tant d'exercici no m'extranya.

Seguiré informant...

Mantra empresarial

"Es perd més per la indecisió que per la mala desició"

No sé si es pot aplicar a tot, però també he sentit a dir que en els negocis i en l'amor tot val. Cada un que pensi el que vulgui, i més en temps de crisis, emocionals, econòmiques, sexuals, passionals...

En blanc

"La sort només afavoreix

les ments que estan preparades"

Isaac Asimov

No sé que dir, les paraules avui s'enrevoltillen per l'espiral de la meva ment. Cansades de fer voltes amb la sensació que ja han passat per allà, decideixen quedar-se allà, no volen ser compartides, em volen a mi, només a mi.

Pot ser així tendré la ment preparada, o pot ser ja li tenc.

Esperaré que la sort m'afavoreixi, o pot ser ja m'ha afavorit.

Ens deixam endur?

"Dejarse llevar suena demasiado bien.
Jugar al azar.
Nunca saber donde puedes terminar o empezar..."

Per què? Quantes vegades ens hem deixat endur? Moltes, o tal vegada massa poques.

L'atzar. Creim en l'atzar? Les casualitats? El destí?
El que sí sé, és que no sé on tot pot acabar o començar, aquesta és la gràcia. Perquè comenci una cosa primer n'ha d'acabar una altra, qui sap si ses coses acaben abans de començar, o simplement n'hi ha que mai acabaran just abans que comencin.

A tots ens ha passat que un dia jugà l'atzar, ens deixarem endur i no sabem on ens va portar, però fou un d'aquests moments que mai oblides, un moment, el teu moment. Deixem-nos endur.

Gràcies Marga per fer-me escoltar aquesta cançó! M'encanta! Records a tots els Erasmus i enhorabona per deixar-se endur i aprofitar el moment! Besades!

Tardor

Què ens queda quan les fulles ja han caigut?
La tardor és la meva estació perduda
en que les estrelles cauen lentament com de l'arbre.
Tardor perduda, tardor muda.

Encara fa calor però al llit ja fa fred,
els matins són obscurs i gelats,
i els llençols insuficients.
Però... t'ador petita tardor.

Porca misèria

Perquè la vida va com va... avui, després de més d'un any he tornat a escoltar per casualitat aquesta cançó. Per una vegada preferesc callar, llegir, escoltar...

Per tu, per mi, i
per tot el que hem viscut.

Els anys, les pors
i el q hem abandonat,

plorem, riem,
sabem el que volem,

que si, que no, i
fem el que podem…

Porca misèria que
la vida va com va…

Porca misèria el
que tenim ho aprofitem

tant si és bo com
si és dolent,

trepem, caiem, i
tornem a començar…

Què faig, què fem,

n’hem de ser
conscients.

Porca misèria que
la vida va com va

Porca misèria el
que tenim ho aprofitem

tant si és bo com
si és dolent.

Tot el que som, i
el que serem ho som del que hem viscut, del que viurem.

Per tu, per mi per
tot el que hem tingut...

Per mi, per tu, i

per tot el que tindrem…

IES s'Arenal

Dilluns... i de 8 a 15h. A les 7 pensava que començava a fer claror, però he descobert que encara fa fosca, tot depèn de si te'n vas a jeure o t'aixeques, i avui ha tocat aixecar-me. He fet es camí que faig fer durant un any, simplement uns km més i ja està. I ja està, un parell de km i moltes diferències. Fer coses diferents pot estar bé, s'aprenen coses noves i s'afronten nous reptes, alguns amb molta il·lusió.

Em quedaré amb el detall de que ses tecnologies avancen i em passeig tot el dia amb una PDA. Encara no revenc.

Tiempo pequeño

Tiempo pequeño...

Temps petit, temps gran... com tot en aquesta vida és relatiu. Un petit moment, un petit espai de temps es pot convertir en la més gran tortura o en una petita porta, una porta que et trasllada a una quarta dimensió, on no es té en compte ni l'espai ni el temps, i sense ser-ne conscient, aquell petit instant fugaç es converteix en una recreació pels teus sentits i els teus pensaments.

Jo també vull un temps petit per poder fer-lo etern. Els millors moments són els breus, que fan que s'allarguin i es converteixin en eterns.

Gaudeix d'aquests petits moments que ens dóna algú o que se'ns presenten, si no ho feim ens en podem arrepentir.

Carretera

Dilluns, només per ser un dilluns ja és prou dur. És de nit, som a la carretera, sol amb el meu cotxe per variar. Condueixo amb la intencó d'arribar a un lloc, però amb la inèrcia d'una bicicleta costa avall, deixant-me portar pel vehicle i per les estrelles que em vigilen tot el camí. La mà, juntament amb el meu olfacte són les dues úniques parts realment conscients, una perquè pren contacte amb el vent i l'altre perquè li venen flaires de natura entre rostolls, camps d'amatllers i pinars. El cap, no sé on el tenc, segurament allà on ha estat tota la vida, però tal vegada aquí on no recordava que pogués tornar. Sense adonar-me'n he passat pels mateixos llocs que habitualment pas, i , poc després he arribat a casa. He seguit aquesta rutina que tant m'agrada al arribar a casa, m'he ficat dins el llit, he estat feliç, he recordat algunes paraules, m'he dormit, qui sap si he somiat i m'he despert. Ha tornat començar un nou dia i he de tornar decidir que faig, quines coses canviï i quines no.

Cada dia el mateix dilema.

Setembre?

Ha començat un nou mes, el novè, el darrer, el tercer o el sisè, segons com ho vulguis mirar. Amb els començametns poden passar dues coses: una, seguir igual com havies acabat, o dues, fas, sents i penses de diferent manera. Tal vegada després d'acabar el mes, l'estiu, el dia, la nit, les forces, la carretera... m'atur un moment, tanc els ulls i pens en el demà, en que comença un altre dia, un nou mes, pot ser una nova estació i resorgeixen aquelles forces més vives que mai, igual que un au fènix. Així decideixo començar algunes coses noves i mantenir-ne d'altres, altres que no canviaria per res del món.

Ai...

Ella no té nom, per alguna raó ella té diminutius. Ell és rar, diferent, extrany i ni tan sols recorda el seu nom.

Sota el cel estrellat dipositen els seus cossos sobre la sorra. Són a una platja, deserta perquè s'han oblidat de la gent. Ell és a l'aigua, ben en remull, neda i juga mentres no la perd de vista. Ella, des de la distància l'observa i riu.

Aquest rar, diferent i extrany no s'allunya massa per por de no poder divisar-la amb claretat i perder-la de vista. L'al·lota dels diminutius sap que ell és allà, només ha d'esperar que surti de l'aigua per poder fer el que més li plau: mirar-lo, abraçar-lo i besar-lo.

A la fi es decideix, surt de l'aigua, la mira, riu i s'enretira els cabells. Ella pronuncia una paraula com mai ningú ha pronunciat i descobreix qui és, quin és el seu nom. Després d'un intes sospir i una rialla li diu: "Ai... Gabriel".

De vacances...

Estic de vacances. I què significa això? No fer feina? N'hi ha que en fan massa de feina, i no em referesc a persones. El cap i el cor n'han fet massa i pot ser ara ens convenguin unes vacances. Estar de vacances és tenir massa temps per pensar, és massa temps per poder estar amb els teus quan ells no poden estar amb tu, és pensar en el que tenies o t'agradaria tenir i no tens no saps per què, és estar melancòlic, trist, content, amb ganes de plorar, gat, adormit, en remull, suat i avorrit. És també intentar entendre les coses que et passen, és fer una passa envant o una enrera, és esperar una passa, recordar tots els teus errors, cercar explicacions, moments, records, somnis.

Això és estar de vacances, pensar, pensar massa, encara és el que ens fa persones, millors o pitjors, però al cap i a la fi persones, unes que pensen amb el cap i altres amb el cor, i com va escriure una amiga...

“Només amb el cor es pot veure bé, l’essencial és invisible als ulls”-Petit Príncep-

“La gent cada dia s’arregla els cabells, per què no s’arregla el cor?” -Proverbi xinès-

Quan el teu cor parla, pren bona nota”-Judith Campbell-

Quina pastilla agaf?

Com diu en Morfeo...
M'imagin que te sents com n'Alícia quan cau pel forat del conill, se't veu als ulls, tens la mirada que accepta el que veu amb els ulls perquè està esperant despertar. Sempre tenim dues opcions, una on tot acaba i et desperts i creus en el que vulguis creure, i l'altra et quedes en aquest país de les meravelles i segueixes caient per aquest forat. Però sempre algú t'ofereix la veritat.

Universos infinitos

En aquest moment som un mirall penjat del sòtil.

I sense dir res...

Entres, i d'esquena, sense permetre que et giris, t'abraç ben fort durant una estona. Els cabells freguen per la meva cara i deixen anar una dolça rialla a la vegada que els olor. Te'ls enretir per poder tocar-te la suau i blanca galta, besarte el coll i dir-te alguna cosa a l'orella. No em voldria moure, però un fort desig m'empeny a mirar-te als ulls i després a besar-te, a cridar, a despertar-me, a lluitar i a rendir-me, a matar i a morir, a plorar, a riure i a dir-te que ...

I sense dir res, cap paraula, han marxat, deixant caure... una llàgrima.

Potser

Només recorda el darrer instant
el darrer orgasme amb ella
la darrera mirada, la darrera rialla.
Aquell acomiadament sense paraules
aquell últim missatge.
La primera, la segona i la darrera llàgrima.

Potser només el darrer perquè és l'únic que recorda.
Potser perquè vol pensar que fou el darrer
perquè potser el darrer sempre és el millor
perquè potser no serà el darrer.

Peus, xancles i altres

Cel, blau, verd i blanc.
Núvols, aigua, vent i arena.
Petjades a la sorra.
Ones que et volen tocar
i vent que ja t'ha descambuixat.

Peus polsosos suaus per la sorra,
xancles que aixequen arena,
calcetins que et treuen un somriure,
deconeguts que et miren

i parelles que se besen.

Avui el vist el mar,
però no t'hi he vist.
T'he cercat i no t'he trobat
He vist moltes coses però...
no hi eres. On eres?

1 mes

Queda un puta mes!! Dia 27 de juny comença sa tortura. Examen, lectura, defensa de programació, nirvis, mala òstia! Buf! A veure si aquest any és es bo!

Anem al llit

Per falta de temps i d'inspiració, anem al llit, al teu o al meu, però anem-hi.

"Anem al llit", et propos, besant-te,
bruna, la pell, els pits, el coll, la boca.
"Anem al llit", et mussit, i t'agaf
en un grapat, tendral, amorosíssima,
els teus cabells, el mugró de l'orella,
amb gran amor i por de soledat.
I amb tarannà de qui ja no pot més,
ni resistir ni resistir-se més,
ets ja dempeus, dintre del meu abraç,
tot assentint, amant: "Anem al llit".

Vicent Andrés Estellés

Where is my mind?

Això me deman jo, a on? A massa bandes i a massa poques. Tal vegada, com al video ("El club de la lucha"), no sabem on tenim la nostre ment, i volem ser altres persones per deixar de preocupar-nos per unes coses i preocupar-nos per unes altres, més senzilles o més complicades, és igual. Som el que som, no canviarem, no ens podem enganar, tal volta ens polirem, però seguirem igual, ens haurem d'acceptar així com som, però sempre serem lliures per pensar que som un altre, imaginar, volar, somiar.

No puc agafar gotes de pluja amb les mans

Camin entre núvols carregats de tempesta, sol i a la vegada acompanyat. Algunes gotes de pluja topen amb la meva transparent cuirassa, i voldria fossin moltes més, fins que la rompessin, penetressin la meva pell i m'hagués d'enretirar tots els cabells de la cara, banyats. He cercat algú amb la mirada, no hi era, ni ella ni les gotes de pluja que somiava, ni la platja a la que s'ha transportat el meu desig. No dormia, tan sols somiava, despert, conscient... Segons després he tornat. Som aquí, on sempre.

Te favorece tanto estar callada

Són una debilitat meva, Niños Mutantes, i ara han tret el darrer disc. Com que no tenc massa temps per escriure i inspirar-me o distreure'm un poc de música mai va malament. Dóna que pensar sa lletra, però no tot ha de ser amor, també hi ha el desamor no? Que pot ser insipira tant o més que l'amor.

Fa calor..

Fa temps que vaig màniga curta
i ara comença a fer calor,
n'Antònia Font comença a sonar dins el cotxe
i m'omple de records, rialles i algun plor.

Mir per la finestra i veig la gent contenta
només per botar un escaló.
A l'altra part d'aquest vidre
alguna mirada em fa perdre la concentració.

Niños mutantes. "Ayurveda"

Todo el tiempo que estamos encerrados
respirando solo aire estancado
hibernando entre muros de cemento
olvidando que solo hay un momento
un momento solo porque no hay pasado
porque no hay futuro , solo hay un momento
y nos lo pasamos esperando algo
olvidando que todo lo tenemos.

Y en este momento en que oyes esto
esta música que no tiene dueño
porque es de ti, y del universo
de las ondas que ya se han escapado
porque ya no están en este momento,
en este lugar,  en este rincón del firmamento
que nos han regalado para siempre

Cara y cruz te dá
Cara y cruz te dá

Sa vida passa però no massa...

"Sa vida passa però no massa..." Les coses canvien, a dies no gaire i d'altres un més del que hauria. Els meus pensaments, idees, reflexions i "pillades" també ho fan, a dies més alegres i a dies més trists i melanconiosos, i el format també va variant, esperant trobar el color i l'estructura necessaria de moment es mantindrà així, igual que la vida, esperant a que arribi el moment, la persona o les persones, el lloc, la telefonada o la sensació que farà canviar-ho de cop i volta. Som diferent, o més que diferent vull ser diferent, així que deix el negre per obrir l'espectre de colors de la vida, d'aquestes sensacions, d'aquestes paraules, d'aquest tot.

I a vegades em passa que...

Les nostres ombres no deixen petjades
però camines mirant les ginyes de la vida
recordant dates i també alguns moments.
Ens enyoram, ens saludam i ens miram,
ens asseim al mateix lloc pensant...
Torna a passar el darrer tren
i tornam a esperar rera les barreres.

Acampadeta per sa serra

Aquest dies he estat perdut, com moltes vegades, però aquest cop per sa serra de Tramuntana. Fent una part de sa ruta de pedra en sec de Pollença al Refugi de Son Amer. I ha estat una experiència inolvidable i que m'ha aportat moltes coses, inclosos alguns mals de caps ja que hi era amb els nins.

Es troba en un bosc, ple de sentiments, bestioles ,sensacions, olors i passions, bones i no tan bones, conegudes i d'altres encara no. El bosc és un laberint que no deixa veure la sortida, una sortida que altres vegades no la voldria trobar. Explora el bosc, li agrada, és més, li encanta. Sent els ocells cantar. Quin serà aquest? Per què no l'havia sentit mai? Per què no s'hi havia fixat abans? És un bosc especial, se'n ha adonat només entrar-hi, i ara un cop dins...què?

I beure aigua d'una font ben fresqueta no té preu.

Puig Tomir. Després d'un parell d'horetes des de Pollença a la fi el voltarem.


Es refugi de luxe, eh? I l'amo encara més. Un deu, vos ho recoman, Son Amer.

Són les 19'30, però el rellotge ja no marca cap hora. El sol ja es comença a apagar i a amagar-se rera les muntanyes, cansat d'un dia tan llarg. Els pins es deixen acariciar pel suau vent, i les alzines resten impassibles aquí al costat meu. Els ocells crec pensar que ens saluden, no deixen de voletejar acostant-se ben a prop. Des d'aquí no veig ni sent a ningú ni a cap aparell, i quasi podria sentir el batec del meu cor i de totes les meves veus que tinc als pensaments. Ara tenc fred, em refugiaré, però segurament després tornaré, a reflexionar i a observar les estrelles amb la companyia dels granots i de les òlibes de fons.

Com un peix

No es mou
És viu? Dorm?
Té son però no dorm
només menja i es mor.

Fa dies que està així
quiet. immòbil, bloquejat.
Tot es belluga al seu voltant
però res el fa bategar.

Morirà o reviscolarà?
Dormirà o es bategarà?
S'enfonsarà o s'ensortirà?
Respirarà o es morirà?

Vacances

Ja he tornat de vacances, i ara què? Tot segueix igual, els correus i les cartes s'amunteguen rera noms que no m'interessen el menys mínim, els problemes i mals de caps no han fet més que crèixer, el fetge l'he fet callar com sempre, les feines segueixen aquí on les vaig deixar i les promeses que m'havia fet han quedat en el no res... Tal vegada, les pròximes vacances hauria d'anar al "no res" i pensar sobre tot el que faig i no faig.

Tot és el moment

Tot és el moment
tu i jo, som el moment
és el nostre moment
vosaltres i nosaltres som el moment.
Ara és el moment
i demà també ho serà.
No pensis en si és el moment,
aprofita'l i no pensis,
perquè si ho fas ja t'haurà passat.

Direccions

Som aquí, i puc anar fins allà, però tornaré...

Primer de tot... On som?

Cap a on aniré? Cap a on hauria d'anar? Cap a on m'agradaria anar? Moltes vegades ens agradaria anar en una direcció i no ho feim. Per què? Val més no sabreu. Tots, i jo el primer, ens hem equivocat, prenent decisions i fent coses que no hauríem d'haver fet. Altres vegades no els hem fet i per aquesta raó ens hem equivocat. És arrepentir-se això? No ho crec, el que sé és que sempre ens queixam i pensam en el que seria millor. Seria més fàcil si ens conforméssim amb la decisió presa i conformar-mos amb el que hi ha? No, però ens agarda complicar-nos la vida i patir, perquè patint gaudim, sentim, reim, ploram, ens enamoram...

Moments solitaris de bar

Ressaca electoral, de converses, de suor, de rialles i de silenci. Darrere un vidre, més gruixut del que voldria, observ el carrer, acompanyat d'un cafè i de la mirada estranya d'alguns d'alguns personatges de bar pel fet d'escriure. No passa ningú, cotxes només, plens de persones que s'amaguen i es refugien de les distàncies, del fred, de la pluja, del vent o de les altres persones. No passa res, hi ha massa... pau per ser un bar. Tothom està callat, uns pensen en les seves coses: la dona, els fills, la hipoteca, la feina, l'amant, la ressaca electoral; altres llegeixen el diari; un segur que no pensa perquè n'és incapaç, quina sort; i un darrer no pot deixar de remenar el cafè, perquè segurament és addicte a aquesta substància, i mirar la televisió que no deixa de posar videoclips de cançonetes que consider absurdes i patètiques, igual que aquesta ressaca i aquests moments solitaris i avorrits de bar, un bar desconegut, que oblidaria si no fos pel que m'ha fet pensar i reflexionar en un dia d'hivern de 2008 a les 17'45 hores.

T'he vist

T'he vist canviar, t'he vist sentir, t'he vist plorar, t'he vist riure, fer el pallasso, posar-te morena, t'he vist en forma, t'he vist malalta, creure, nedar al mar, t'he vist cansada, caminar preocupada, t'he vist vestir-te, t'he vist despullada, t'he vist dormir i... crec que somiava.

Facto delafé.

Ell o ella

Ell o ella es considera una persona normal, res de l'altre món. Hi ha dies que necessita sentir-se especial, sentir alguna mostra d'afecte o algunes paraules, encara que les paraules no li agraden massa. Pot ser ell o ella vol sentir una petitat mentida que l'ajudi, o pot ser és ell o ella que dirà una mentida per després sentir el que vol sentir.

Hi ha dies que vol ser diferent, però no només perquè està de mal humor o malsofrit i res li surt com voldria, si no pel simlpe fet de ser diferent, gaudir de situacions diferents i trobar-se a llocs i moments diferents. Però el que no sap ell o ella és que ja ho és diferent, al manco per algú, i que possiblement no ho sap ni un ni l'altre.

Biodisfresses

Tipus d'amor

Amor virtuós, amor profitós i amor viciós. Tres tipus d'amor, per a tres persones diferents o per a un mateix cor, és igual. Segurament tots ens hem enamorat, ens hem aprofitat i ens hem viciat amb l'amor i amb les persones, no sé quin és el millor dels tres, segurament n'és una combinació on a cada moment gaudim d'un o de l'altre. Ens tornarem a enamorar o ja només viurem algunes situacions amoroses on aquest amor es viciarà i un s'aprofitarà de l'altre?

Segur que pens?

Un paper en blanc i un llapis, silenci per poder sentir o silenci per poder-ho evitar. Escrit no farà mai tant de mal ni causarà tan de plaer, però a llapis sempre es podrà borrar per si el vent no ho fa per mi. Estudiant pens, al llit pens, llegint, fent l'amor, escoltant música, quan xerr també hauria de pensar. Llavors, si pens existesc? Tal vegada, per moments no hauria d'existir, no pensar, deixar fer, ser instintiu, riure sense cap motiu, no somiar; altres...el contrari.

Amor?

- Per què no em deies res?
- Jo? Tu tampoc em deies res.
- Em pensava estaries empipada per alguna cosa.
- No. Per què dius això?
- Per res. Per jo podem quedar eh?
- D'acord, però si no és igual...
- Bé, com vulguis. Em dius coses.
- O tu.
- Sí, ja ens direm coses.

Conec i desconec

Coses que acaben abans de començar
persones desconegudes que coneixes
conegudes que desconeixes
i no conegudes quan les hauries d'haver conegut.
Romantiscisme suïcida
que veu portes obertes on no n'hi ha
i tancades quan ni tan sols hi ha porta.
Somnis utòpics i desitjos senzills
barres que coneixen els teus colzes
i carreteres les teves petjades.

Seguiré caminant, obrint i tancant portes,
somiant, mirant i desitjant.

Sant Antoni

Repertori de fotos Sant Antonieres que férem per Muro. N'hi ha de bones i de no tan bones, però és lo que hi ha. Si algú no volia sortir... que hagués avisat abans, en David té es drets d'imatge.

Serà avui?

Avui quan m'he despert, amb la mateixa postura, sol i al mateix costat de sempre, per un moment he reflexionat. Després de viure en els somnis moments especials, de gaudi i diferents pensava que podria ser un d'aquells dies especials, m'aixecaria amb el peu dret i tot aniria rodat. Algú tendria la clau que obre el meu cap i els meus pensaments. Sobrarien les paraules. Faria sol, i rera les ulleres intentaria amagar-me de tot allò que no tendria cabuda en aquest dia meravellós. El telèfon sonaria inesperadament. Estaria amb els meus. Riuria com mai. Beuríem. Pot ser no serà avui, pot ser sí, o pot ser tan sols era un somni.

Escapada a sa neu!

Un cap d'any diferent, especial i divertit per moltes coses. Gent nova, un lloc nou, però amb els meus amics i el gat de sempre. S'ha de repetir això! Tan es cap d'any com s'skiadeta. Molta bona al·lots!!

Horabaixes solitaris

Assegut al sofà, totsol, callat, empanat,
sents alguna cosa, però no saps el què.
Et falta alguna cosa, te'n sobren d'altres,
les vols, les repudies, les estimes, les enyores.
Inquiet, no et mous, esperes indolent
alguna cosa, però no saps el què.

Nit de Nadal

M'estalviaré dir tot el que significa el Nadal i tots els sentiments que evoca. Avui no filosofaré.

Nadal és... FESTA!