Ai...

Ella no té nom, per alguna raó ella té diminutius. Ell és rar, diferent, extrany i ni tan sols recorda el seu nom.

Sota el cel estrellat dipositen els seus cossos sobre la sorra. Són a una platja, deserta perquè s'han oblidat de la gent. Ell és a l'aigua, ben en remull, neda i juga mentres no la perd de vista. Ella, des de la distància l'observa i riu.

Aquest rar, diferent i extrany no s'allunya massa per por de no poder divisar-la amb claretat i perder-la de vista. L'al·lota dels diminutius sap que ell és allà, només ha d'esperar que surti de l'aigua per poder fer el que més li plau: mirar-lo, abraçar-lo i besar-lo.

A la fi es decideix, surt de l'aigua, la mira, riu i s'enretira els cabells. Ella pronuncia una paraula com mai ningú ha pronunciat i descobreix qui és, quin és el seu nom. Després d'un intes sospir i una rialla li diu: "Ai... Gabriel".