Dilluns, només per ser un dilluns ja és prou dur. És de nit, som a la carretera, sol amb el meu cotxe per variar. Condueixo amb la intencó d'arribar a un lloc, però amb la inèrcia d'una bicicleta costa avall, deixant-me portar pel vehicle i per les estrelles que em vigilen tot el camí. La mà, juntament amb el meu olfacte són les dues úniques parts realment conscients, una perquè pren contacte amb el vent i l'altre perquè li venen flaires de natura entre rostolls, camps d'amatllers i pinars. El cap, no sé on el tenc, segurament allà on ha estat tota la vida, però tal vegada aquí on no recordava que pogués tornar. Sense adonar-me'n he passat pels mateixos llocs que habitualment pas, i , poc després he arribat a casa. He seguit aquesta rutina que tant m'agrada al arribar a casa, m'he ficat dins el llit, he estat feliç, he recordat algunes paraules, m'he dormit, qui sap si he somiat i m'he despert. Ha tornat començar un nou dia i he de tornar decidir que faig, quines coses canviï i quines no.
Cada dia el mateix dilema.
3 comentaris:
La vida va i ve, les coses canvien, el temps passa, tot és moviment. Però avegades, sense poder-ho evitar, hi ha coses que són permanents. Les necessites. Sempre estan allà i és impossible treure la seva gran importància.
Kyra
Bieel tornaras per la ribera?
esper que si :)
Em sap greu però no tornaré... M'hagués agradat repetir, però que hi farem! Besades! No deixeu de visitar-me.
Publica un comentari a l'entrada