Les nostres ombres no deixen petjades
però camines mirant les ginyes de la vida
recordant dates i també alguns moments.
Ens enyoram, ens saludam i ens miram,
ens asseim al mateix lloc pensant...
Torna a passar el darrer tren
i tornam a esperar rera les barreres.
3 comentaris:
Sempre hi ha trens nous. I vaixells, i avions, i cohets espacials...
I bicicletes o gent que simplement camina al seu ritme, pensant el les seves coses i en els trens que li passen.
Gràcies eh? Em quedaré amb els cohets espacial o els nous trens especials.
...t'enyor
...t'estim
...te mir
...
Això diu n'Antònia Font! I tu?
Publica un comentari a l'entrada