Camins que ara s'esvaeixen, camins que hem de fer sols...
Totes les passes que hem fet s'esborren com l'arena de la platja, l'ersosió del vent i de l'aigua són com dos amics fidels que poleixen aquestes passes, moldejant-les i adaptant-les a les noves realitats, des d'un amor pel que apostares com a etern, passant per les amistats fins a la manera de ser i d'entendre les coses. L'ersosió continuarà, no aturarà mai, excepte quan es destruiexi i tot acabarà, però si tot acaba...jo tornaré a començar.
4 comentaris:
Estic amb tu...sempre que feim putupum...ens tornam a aixecar!!!!sempre k tot acaba un comença...
Som sa por...però tant tu com jo!!
:)
Besadaaa
Pi
Possiblement el m�s senzill sigui caminar... no importa la direcci� no importa la manera d'arribar, l'�nic important, es que, durant el nostre cam� no falti aquesta multitud d'�nimes que sempre, sense excepci� ens han acompanyat sense adonar-se'n de que eren el nostre millor company de viatge... callats i, tal volta, sense veure que sense ells no hauriem intentat posar-nos drets i emprendre el cam�.
caminar és mirar sempre endavant,és la incertesa de no saber que hi haurà darrera un revolt,és entendre que no sempre
s'ha de seguir el camí marcat.
BIEL FERRIOL
Això pareix ara els anuncis de BMW, i mira que fa temps que el vaig escriure eh?
Mai m'han agradat els camins marcats, res com descobrir nous camins.
Publica un comentari a l'entrada