Ella té un peixet. Un peixet que està totsolet. No neda, està de costat damunt una taula plena de pols. Ja no respira, i pensa en el seu darrer company de peixera, maleint la darrera menjada junts, la darrera copa, aquell fatal final. Recorda els seus dos darrers segons de felicitat, perquè no en pot recordar més, és un peix. Tan sols intenta seguir els seus instints, però ara a sobre d'una taula.
Cada dia espera des d'aquesta taula que algú el dipositi una altra vegada dins l'aigua, calenteta si pot ser, i pugui nedar com sempre solia fer, perquè només és un peix.
Cada dia espera des d'aquesta taula que algú el dipositi una altra vegada dins l'aigua, calenteta si pot ser, i pugui nedar com sempre solia fer, perquè només és un peix.
2 comentaris:
M'has fet plorar..
Ja era hora d'actualitzar trobava, però si sé que havia de fer plorar algú no ho hagués fet. No ploris peixet!! Els peixos no es poden abraçar, però amb una mirada basta.
Publica un comentari a l'entrada