En blanc

"La sort només afavoreix

les ments que estan preparades"

Isaac Asimov

No sé que dir, les paraules avui s'enrevoltillen per l'espiral de la meva ment. Cansades de fer voltes amb la sensació que ja han passat per allà, decideixen quedar-se allà, no volen ser compartides, em volen a mi, només a mi.

Pot ser així tendré la ment preparada, o pot ser ja li tenc.

Esperaré que la sort m'afavoreixi, o pot ser ja m'ha afavorit.

Ens deixam endur?

"Dejarse llevar suena demasiado bien.
Jugar al azar.
Nunca saber donde puedes terminar o empezar..."

Per què? Quantes vegades ens hem deixat endur? Moltes, o tal vegada massa poques.

L'atzar. Creim en l'atzar? Les casualitats? El destí?
El que sí sé, és que no sé on tot pot acabar o començar, aquesta és la gràcia. Perquè comenci una cosa primer n'ha d'acabar una altra, qui sap si ses coses acaben abans de començar, o simplement n'hi ha que mai acabaran just abans que comencin.

A tots ens ha passat que un dia jugà l'atzar, ens deixarem endur i no sabem on ens va portar, però fou un d'aquests moments que mai oblides, un moment, el teu moment. Deixem-nos endur.

Gràcies Marga per fer-me escoltar aquesta cançó! M'encanta! Records a tots els Erasmus i enhorabona per deixar-se endur i aprofitar el moment! Besades!

Tardor

Què ens queda quan les fulles ja han caigut?
La tardor és la meva estació perduda
en que les estrelles cauen lentament com de l'arbre.
Tardor perduda, tardor muda.

Encara fa calor però al llit ja fa fred,
els matins són obscurs i gelats,
i els llençols insuficients.
Però... t'ador petita tardor.

Porca misèria

Perquè la vida va com va... avui, després de més d'un any he tornat a escoltar per casualitat aquesta cançó. Per una vegada preferesc callar, llegir, escoltar...

Per tu, per mi, i
per tot el que hem viscut.

Els anys, les pors
i el q hem abandonat,

plorem, riem,
sabem el que volem,

que si, que no, i
fem el que podem…

Porca misèria que
la vida va com va…

Porca misèria el
que tenim ho aprofitem

tant si és bo com
si és dolent,

trepem, caiem, i
tornem a començar…

Què faig, què fem,

n’hem de ser
conscients.

Porca misèria que
la vida va com va

Porca misèria el
que tenim ho aprofitem

tant si és bo com
si és dolent.

Tot el que som, i
el que serem ho som del que hem viscut, del que viurem.

Per tu, per mi per
tot el que hem tingut...

Per mi, per tu, i

per tot el que tindrem…

IES s'Arenal

Dilluns... i de 8 a 15h. A les 7 pensava que començava a fer claror, però he descobert que encara fa fosca, tot depèn de si te'n vas a jeure o t'aixeques, i avui ha tocat aixecar-me. He fet es camí que faig fer durant un any, simplement uns km més i ja està. I ja està, un parell de km i moltes diferències. Fer coses diferents pot estar bé, s'aprenen coses noves i s'afronten nous reptes, alguns amb molta il·lusió.

Em quedaré amb el detall de que ses tecnologies avancen i em passeig tot el dia amb una PDA. Encara no revenc.

Tiempo pequeño

Tiempo pequeño...

Temps petit, temps gran... com tot en aquesta vida és relatiu. Un petit moment, un petit espai de temps es pot convertir en la més gran tortura o en una petita porta, una porta que et trasllada a una quarta dimensió, on no es té en compte ni l'espai ni el temps, i sense ser-ne conscient, aquell petit instant fugaç es converteix en una recreació pels teus sentits i els teus pensaments.

Jo també vull un temps petit per poder fer-lo etern. Els millors moments són els breus, que fan que s'allarguin i es converteixin en eterns.

Gaudeix d'aquests petits moments que ens dóna algú o que se'ns presenten, si no ho feim ens en podem arrepentir.

Carretera

Dilluns, només per ser un dilluns ja és prou dur. És de nit, som a la carretera, sol amb el meu cotxe per variar. Condueixo amb la intencó d'arribar a un lloc, però amb la inèrcia d'una bicicleta costa avall, deixant-me portar pel vehicle i per les estrelles que em vigilen tot el camí. La mà, juntament amb el meu olfacte són les dues úniques parts realment conscients, una perquè pren contacte amb el vent i l'altre perquè li venen flaires de natura entre rostolls, camps d'amatllers i pinars. El cap, no sé on el tenc, segurament allà on ha estat tota la vida, però tal vegada aquí on no recordava que pogués tornar. Sense adonar-me'n he passat pels mateixos llocs que habitualment pas, i , poc després he arribat a casa. He seguit aquesta rutina que tant m'agrada al arribar a casa, m'he ficat dins el llit, he estat feliç, he recordat algunes paraules, m'he dormit, qui sap si he somiat i m'he despert. Ha tornat començar un nou dia i he de tornar decidir que faig, quines coses canviï i quines no.

Cada dia el mateix dilema.